el vidre rosa

JPG (I)

2008-12-04T16:21:00.006+01:00

Aquest cap de setmana passat vaig estar a Dublin. Si us interessa us redireccionaré a les pàgines de facebook dels meus acompanyants on segur que s'exposaran les fotos que valen la pena mirar. Jo aprofito per penjar la primera entrega de "Jocs de Paraules esGarrifosos" (JPG), amb foto de Dublin incluida. Perquè penseu, què preneu a Dublin si no voleu Cervesa? Només hi ha un substitut possible: Bulmers, Strongbow... sí, exacte, heu de demanar...

¡¡LA CIDRE ROSA!!

(ara us comenceu a arrepentir de demanar-me que actualitzés, no??
Doncs que us donguin pel cul.)

My name is 23

2008-09-25T17:14:00.004+02:00

Ara fa dos dies érem dia 23, que era el cumpleanys de la Ruth i de molts altres Virgolibres que hi ha per Catalunya: a ella li dedicarem aquesta actualització; no arriba a ser un regal, però és com una petita consideració. Però el 23 és, a part del dia del seu naixement i un fantàstic número primer, moltes altres coses.

Primer de tot, com ja hem dit, és un fantàstic número primer: té un número primer de dígits (2) i els dos són primers (2 i 3), la seva suma és primer (5), i a més és el primer número primer que compleix aquestes propietats. Per si fos poc, 23 vegades el número 1 és un número primer. Ahí queda eso.
És també l’any en que va començar el regnat de Ptolmeu de Mauritània, que seria l’últim, ja que amb la seva mort els romans es van fer amb el país.
L’any passat, 2007, el grup americà de components japoneso-italians Blonde Redhead va publicar un disc (i un single homònim) anomenat 23. Quina gràcia no? Al seu país van tenir èxit (quin deu ser el “seu país”, per cert?).

On tenim més referències del número 23 és naturalment a l’àmbit científic; tot cristo sap que és el número atòmic del vanadi, que és un metall de transició blanc, dúctil i brillant segons la wikipedia xD. Una altre cosa molt shula que diu la wikipedia és que aquest és un element essencial en alguns éssers vius, però no se sap quina funció hi té. Segurament deu ser l’element que permet saber quines són les funcions dels elements essencials dels éssers vius.

L’ésser humà té 23 parells de cromosomes. De mitjana.

I també tenim efemèrides shules per l’any 1923: S’estrena El acorazado Potemkin i neix Tito Puente, Aries. Per si fos poc, és l’any de construcció de Mestalla, que és el camp de futbol on juga David Villa la meitat de les vegades.

Parlant de futbol, el 23 de setembre de 1949 és la data de naixement del Quini, especial dedicatòria a Gijón, i també –el mateix dia del mateix any- va néixer, en paraules d’una bona i sexy amiga meva- “un déu”, que és ni més ni menys que el santíssim Bruce Springsteen. Amb tant collonuda última referència em despedeixo, mentre us asseguro que em vaig a posar el primer disco del Boss que trobi per aquí tirat.

Que ens donguin pel cul, que ja serà molt.

la segona pista

2008-09-07T16:01:00.005+02:00

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080907/53535117105.html

Doncs mira per on, que ara això ja apunta a una cosa més clara... propostes de reformes de les lleis de l’ avortament (per cert, sí, s’escriu amb V), i ara propostes de reforma de tota la legalitat sobre l’eutanàsia. Queda algun altre super-debat shulo que ens estiguem deixant?

No faran res, està clar; es quedarà tot en petites modificacions, és el més segur, com tota la camarilla ens té acostumats a fer. Però està clar que estan buscant tocar els collons a l’Església, ja després de les famoses “tenses discussions” amb el jefe de la Institució i el del Govern. Volen debat, merder, que es parli de com d’anticuada és l’Església i de com obstaculitza el progrés, i que l’Església digui que el govern no respecta la vida, i totes aquestes merdes.

en James Eutanàsia

Sí, és un problema de principis. Però la veritat, PER POC que millori la situació en qualsevol dels dos casos, a mi m’és igual el que impulsi aquest executiu escanyat i mentider a dur els canvis a terme. Però que les coses canviïn, que jo no m’ho crec. També és graciós perquè aparentment –de moment- són notícies que no tenen gaire renom, gaire bombo, que diríem: la tele parla d’huracans guays, i d’una catarsis a Tailàndia. Per cert, tinc un familiar que ha passat mig mes a Tailàndia amb uns amics que viuen allà i han comparat el merder que hi ha ara amb les queixes aquí al nostre país de quan els pagesos els hi fa mal temps i volen cobrar les assegurances. I jo que em pensava que hi havia guerra.

Sabeu on NO hi ha guerra? A Tailàndia, i a Georgia, que l’altre dia vaig parlar amb un camioner d’allà i diu que ells viuen la mar de tranquils.

Sabeu on hi ha guerra? A Colòmbia. Allà la gent no viu, que els hi carden la casa i hi ha més de la població de Catalunya com a desplaçats. I no surt enlloc. A l’est Africà, a Angola... i a Rússia hi ha coses pitjors que una guerra: allà la gent normal no pot sortir al carrer més tard de les 9 de la nit. Perquè si et troba un criminal (que n’està ple), t’apunyala, i si et troba la policia, et fot d’hòsties per “maleante”.

I a aquí, que no hi ha guerra, ja no ens preocupem de millorar, i això és un error. Però anar en contra del govern d’ara, tal com està muntat, és anar a favor del PP. I això sí que és una putada molt sagrada.

Que ens donguin pel cul, doncs. Au.

A-bord

2008-09-04T21:05:00.004+02:00

Sí, són temes eterns; ja ho deia el Dr House, com que no hi ha manera científica plausible d'establir el límit de quan un fetus en gestació comença a ser persona, el debat no es pot tancar d'altre manera que no sigui per consens, i el consens mai no és absolut; està clar.

Què busca el govern deixant anar una bomba com aquesta no ho tinc clar. No sé què és exactament d'on és que vol desviar l'atenció, però llançar una bomba sobre un debat com aquest a dos anys -mínim- vista no pot ser gratuït.

Perquè si és un cop d'efecte voldria dir que al final resulta que tenim un govern d'esquerres, i hòstia, això no sé si creure-m'ho.

De totes maneres, aquest any faré una assignatura que es diu "filosofia de la biologia" o algo així, que es parla de les cèl·lules mare i tal, i igual us puc oferir una perspectiva més treballada del tema. De mentres, no feu cas als antiabortistes, que són una penya molt xunga.

La ministra d'igualtat, tota guapa. Carda gràcia el càrreg.

Da retunn

2008-08-30T19:34:00.004+02:00

Hola, pillats i pillades que participeu de la “Internet 2.0”, aquest collons de idea de que les noves webs destinades a dominar aquesta mentida que és el ciberespai no seran administrades per penya tècnica que hi posarà continguts, sinó que només seran gestors de continguts que els usuaris d'Internet vulguin compartir. La red de la gent per la gent, dels imbècils pels imbècils. I què vol dir tot això i, més important encara, per què collons m'empatollo a explicar-ho amb tal solemnitat?

Perquè a efectes pràctics, m'he adonat de que la penya ara es connecta a Internet i mira el correu, els fotologs dels amics, es carda al facebook, mira si el webcomic que li agrada ha actualitzat, etc. Jo també ho faig. O sigui que he decidit donar la raó als profetes de la Internet 2.0 i així doncs, actualitzar més sovint. Ara continuo sense tenir res a dir, però com a mínim tinc un motiu, més o menys bo, per dir coses. I de dir coses, jo, ja en sé.

Però tot i així, em continua faltant el què a dir... és per això que arribats a aquest punt, he vist que el noble objectiu del que partia un blog tant maricón com “el vidre rosa” és, es podia variar una micona i convertir-se així en una cosa que més o menys interessés a tothom. Naturalment les coses que més o menys interessen a tothom tenen, en essència, així com poquet interès particular (sembla raonable), però eh, ningú li demana empresaris al comunisme ¿no? pos eso.

Per tant, a partir d'ara deixaré de tant en tant per aquí el blog reguitzells d'informació estranya; curiositats, estadístiques rares, fets potser poc coneguts sobre coses que puguin cridar l'atenció... però no només això! No us salvareu tampoc d'alguna foto que em fumi gràcia o pitjor encara d'alguna palla mental que em vegi amb ganes de publicar. Suposo. Io què sé, de fet m'ho estic inventant tot.

Començarem avui amb diferents traduccions de la paraula catalana que té més diftongs: ALBERGíNIA.

En castellà es diu Codorniz (que no, tontos), en inglès Eggplant, en francès aubergine (i en alemany també, aquesta gent no tenen orgull ni tenen res) ¡ojo! en Italià no es diu de cap altre manera que no sigui sota el terme MELANZANA (xD), mentre que els nostres colegues els bascos estan d'acord en mantenir la paraula catalana (i es diu igual). No com els xecs, (cheks, czex) que no tenen res millor per referir-se a un pebrot lila que la paraula baklazan. I ja per acabar, perquè hi ha més idiomes on buscar però no pas més ganes de, ¡en Japonès! “nasu”. Era fàcil.

Sigueu bons, i no digueu més marranades de les que feu.

Rompecristales Renfe

2008-06-18T22:01:00.006+02:00

Martillo RompeCristales:
Romper este Cristal para acceder al Martillo.

Hay tantas cosas en la vida que funcionan así...

En cualquier caso, ¿cómo les vamos a pedir a esta gente que -además- los trenes lleguen a su hora? Yo me imagino a tres o cuatro operarios de Renfe durante una emergencia así quietos, pasmados, ante el escaparate del Martillo Rompecristales, moviéndose un poco pero regresando a la posición inicial, incapaces de encontrar solución al enigma que el cristal muestra. "El enigma que el cristal muestra..."

Se podrían sugerir más PRR: Productos Recursivos Renfe, qué se yo...

QuitaManchas Renfe:
Quitar la Mancha y aplicar sobre la tela para un uso óptimo.
Despertador Renfe:
Despertarse para que suene (por eso llegan tarde).
Preservativo Renfe:
Sólo te lo dan si presentas un certificado de aborto.

Supongo que se entiende la gracia xD.
Ale, a tomar por culo.

Ése es el espíritu

2008-06-05T15:05:00.004+02:00

Qué par de documentos os traigo hoy, y en la lengua del Imperio nada menos xD. El primero es una viñeta escaneada de El Jueves 1618, espero que nadie me denuncie por eso (venga, que llevo años comprando la revista). Bendito seas, Paco Alcázar, tú y tu multiplicidad de registros (ese hombre entre muchas otras cosas es también DJ).

Básicamente esta viñeta (sacada de una historia que sí que no voy a escanear entera) va muy acorde con mis reflexiones acerca de nuestro "País". Me hizo tanta ilusión que la tuve que colgar.

(De Silvio José, El Buen Parásito)

El segundo documento es algo extraordinario que he nombrado hasta nuevo aviso, VÍDEO OFICIAL DE ESTE BLOG. Ahí queda eso. Ése es el espíritu del cristal rosa ^^.

Yuju. Sí, habéis acertado: ¡Que nos den por culooo!

PD: "todo el mundo odia a los Madrileños...!" xDD.

el Voler, en majúscula

2008-06-02T23:00:00.005+02:00

Vaig a fer una animalada tant autèntica com recriminable, tant prescindible com interessant: Vaig a escriure sobre mi.

Porto tota la tarda llegint i resumint la Crítica de la Raó Pura de Kant i les meves sinapsis no s’han enterat de que he parat, o sigui que necessito expulsar relacions d’idees d’alguna manera; La rellevància o el valor que tinguin no m’importa.

Perquè a mi no m’importa la rellevància ni el valor: per mi, tot té màxim valor o cap ni un: la rellevància és un concepte teòric, doncs. I tot i així, la teoria m’encanta. O, millor dit, la meva ment funciona a base de premisses teòriques, a base de sistemes fonamentats: sense fonament no hi ha sistema, sense sistema no hi ha perspectiva; sense perspectiva no hi ha valoració i sense valoració no hi ha decisió. Sense decisió no hi ha acció, naturalment. I sense acció no hi ha moviment, i per tant no hi ha vida en un sentit valoratiu. Per tant, perquè la vida tingui valor ha de tenir fonament.

O sigui que em passo la vida buscant fonaments que em permetin actuar bé. I actuar bé vol dir permetent que les meves accions s’adeqüin a les meves decisions. Sabent com puc aconseguir el que vull, i aconseguint-ho. Tot s’ha de dir que no vull gaires coses, tampoc. Però les que vull, vull aconseguir-les.
No em prengueu per una espècie de guerrer creuat amb una missió transcendent, les coses que vull aconseguir (la res ambitio, i no em tingueu en compte el chiste) varien al llarg del temps i en funció de les meves circumstàncies, que per algo sóc humà.

Graciós és que el que vull sigui saber què vull. Perquè si no es pot respondre aquesta pregunta el sistema falla, i un sistema que falla s’ha de fonamentar millor.

Qui pensi que “també volen els ocells” és que no em vol entendre, o que és imbècil: estic utilitzant aquí el verb VOLER de manera molt definida, no com a sinònim de “m’agradaria”, de preferència, capritx o èxit. Si esclar, vull estar forrat, vull no haver de treballar en ma vida, vull tenir un jacuzzi al menjador i tantes dones en pilotes a casa que les acabi aburrint i les hagi de canviar per homes, per poder-los aburrir. VOLER vol dir que, examinant el sistema que configura la meva vida i la relació que aquesta estableix amb el seu (el meu) entorn, s’hi poden trobar punts indefinits, deficiències, o mancances de certs engranatges que millorarien, completarien o arreglarien imperfeccions del sistema mateix. VULL aquests engranatges. El sistema de la meva vida no milloraria per tenir un jacuzzi: simplement s’hi afegiria un “subsistema jacuzzi” a algun lloc.

Voler, en majúscula, és convertir en estable i funcional el sistema propi que és un mateix; Voler és “saber voler” el que l’acosti més a un a ser més feliç.

Així que al final casi no he parlat de mi. O sí, ja no ho sé. En qualsevol cas segur que és culpa de Kant. Que el donin pel cul a ell, avui, que ben bé que li hagués anat: aquell home no va tocar un altre ésser humà en sa puta vida.

Hemos actuao rápido pa lo que era

2008-05-19T19:51:00.007+02:00

Tant ben explicat com el meu colega T-pan, aquí al seu fotolog, ha descrit el que ens va passar, no ho trobareu enlloc: us he de demanar siusplau que us ho llegiu.

Ara, un cop llegit –o pels més ganduls que s’ho vulguin llegir després- resumirem que ens vam quedar tirats, a dia 18 de maig del 2008, en un tren de rodalies Renfe penjat d’un pont a 20 metres, sota la pluja i a les tantes de la nit, després d’atropellar una roca que deuria fer segons fonts oficials com metre i mig de magnitud, a la sortida de Ribes de Freser.
Com ja us he dit, la crònica abans citada és immillorable per saber què cony va passar, i jo l’únic que vull fer és detallar alguns punts que per mi resulten especialment memorables.

PRIMER: La hora H, el primer incident. El tren està parat. D’entrada, en frenar, no hi havia cap incident aparent. Al cap d’un bon sac de minuts que portem parats, comencen a arrencar, se sent un sorollet estrany, que continua, fins que finalment atropellem al roc. I dic atropellem perquè el tren es deuria aixecar com a 30 cm de terra mínim per un dels rails, o sigui que SÍ, vam atropellar un roc: Va ser violent i clarament el vagó es va fotre malbé (era lo mínim). L’explicació que ens van donar (abans de saber que havíem descarrilat, que dius “potser no fa falta ser enginyer” però als encarregats els va costar una hora adonar-se’n) va ser que havien tret el roc de la via amb penes i treballs però que llavors, el tren “había ido rozando la piedra” fins que “la había metido otra vez debajo del tren” i llavors va ser quan vam botar tots, que allò semblava la Estampida. Ojo explicació, eh. Tots sabem que es van apostar que passàvem fotent-li canya al tren i quan casi acabem tombats a la C-17 es van acollonir.
(Us heu fixat amb com de tonto és atropellar un roc...? Un roc no es mou!)

SEGON PUNT: El Roc, fills meus, el Roc provenia d’una esllavissada que hi havia hagut a la zona del túnel (van seguits, el túnel i el pont), ja que aquella setmana havien fet obres perquè el terreny era inestable. O sigui que la setmana més punyeterament plujosa de l’any, en un terreny inestable i recentment remogut, a ningú se li acut ficar una santa valla. Ni una red. Ni un tros de fusta. Pràcticament van convidar a el Roc a fer-nos la visita.

TRES: El cubano que quan passa el revisor, el para, i tot ofès i amb posat seriós li diu “Oiga pues qué, que venga superman o algo, y nos salve!”. I el revisor allà mirant com l’home NO li deia en broma. Seriosament, ho va dir tant convençut que jo tampoc li hagués dit res.

QUART: La sensació de creuar entre dos trens, per sobre un pont, a les 10 i pico de la nit, carregat amb les maletes, sota la pluja, i guiat per una vintena de tios amb xubasquero (protecció civil i els bombers), veient com carregaven els iaios a plom entre tres persones, em va fer sentir com si fos un refugiat, un deportat, o un pobre jueu en plena guerra mundial: “Avanzad! Avanzad!”.

MÉS:
- La desinformació a que van estar sotmesos els clients que esperaven en altres estacions (especialment Campdevànol o Manlleu que no van tenir manera d’assabentar-se de res).

- La fatalitat d’arribar a Barcelona a quarts d’una, amb el metro i totes les línies de tren tancades, impedint qualsevol transbord que s’hagués de fer.

- Deixar un tros de muntanya en obres encarada a la via del tren sense cap mena de protecció.

- La incapacitat de en veure una via en mal estat, ser prou puta com per girar cua tenint en compte que l’estació d’origen estava a quatre minuts.

- Que el trajecte Puigcerdà – Barcelona duri al voltant de cinc hores i que en cada maleït recorregut de Renfe hi hagin estrambòtiques històries com aquesta que deixen clar el nostre tercermundisme a nivell d'infraestructures.

Hi havia una dona que va pujar a Ribes per baixar a Campdevànol, o sigui que el trajecte de 10 minuts es va convertir en una hora i mitja, i la veritat és que això em sembla d’un gafe molt còmic. A part, nosaltres vam viure tota l’ aventura i el merder, i jo vaig conèixer una noia molt guapa, o sigui que va ser prou divertit (dins de la horrorosa horrabilitat de l’experiència).
O sigui que a tots als que érem allà, i vam recórrer una distància moderna en temps medieval, que ens donguin pel cul. I als que s’esperaven a l’estació, més, pobrets.

PD: És una pena perquè gaire bé m’encasquillo 20 euros de l’aposta. Si no sabeu de què va és que no heu llegit el post que us he dit al principi! Ganduls! Chaqueteroos!!

PD2: I Sí, això últim és una referència a Sa Comunitat d’en Panereta.

Estic fins als collons d’escriure en castellà

2008-04-28T18:00:00.006+02:00

Cony!

L’altre dia hi pensava: seria molt ben parit poder anar on volguessis i estar orgullós de que et reconeguessin com del lloc on tu et creus pertànyer. Que et diguessin: “Hòstia tu ets d’allà!” i poguessis contestar “SÍ, i me mola ser-ho” en lloc de dir “No, jo sóc d’una regió d’allà que ens agrada pensar que no té res a veure amb lo altre”. Vull dir, que quan per la tele sortissin els esportistes del teu país, no hi hagués dubte de que te’ls sents completament teus. I que tothom ho sabés, que no haguessis d’anar dient “No... flamenco, allà, poc”. Però sobretot, el que em fa més ràbia és que això ens generi també la contrapartida de negativitzar de manera pràcticament intuitiva aquelles formes d’expressió de la cultura que es confon amb la nostra i a les que sembla que ens hem d’enfrontar com a procés natural de mostrar la nostra pròpia identitat.

Tinc amics que no entenen el català, perquè són d’un altre país. Però entenen el castellà. I hi ha molta bona gent que el parla, també. xD. Per això m’emprenya que els meus motius d’entrada justificats per escriure en castellà xoquin amb el que podríem dir que són els meus “sentiments”. Em sap greu escriure en castellà. I també em sap greu el que es coimplica, que és que no estic escrivint en català.

(Copyright Faro i C. Da Col, en homenatge a Quino)

Donada la naturalesa d’un espai com un blog (recordem, no BLOC) em sembla més propi publicar en un idioma d’alt abast com el castellà (més altres motius ja comentats), però això em retorna una vegada i una altre a aquesta mena d’ensimisament que suggeria al principi: hem crescut sempre sense un concepte de pàtria reconeguda, amb una idea d’identitat per oposició.
Vivim en un país estrany.
Que ens donin pel cul, doncs.

PD: Vinyeta original aquí. (htpp://www.e-faro.info)

Dos por Uno

2008-04-22T01:52:00.003+02:00

Imaginaos que sois Dios.

Más o menos tenéis un plan preconcebido para todo, rollo cadena alimenticia, rollo Sistema Solar, rollo cielo e infierno.

O la Naturaleza, el mecanismo mismo del mundo: me da igual.
Funcionáis entonces por unas divertidas leyes de conservación y equilibrio que dejan aún un pequeño sitio al azar: un milimétrico sitio.

¿Dónde coño cabe en la comprensión del mundo la creación de dos sexos distintos?
A ver si me explico: os habéis fijado bien? Es decir, como no somos gatos, entre un gato y una gata a veces nos cuesta diferenciar, pero entre hombres y mujeres... ¿os habéis fijado bien? Diferente constitución, diferente estructura de pensamiento, diferente tipo de piel, y eso sin entrar al gran meollo de la “división genética del trabajo”: diferente sistema hormonal y enzimático -por motivos en algunos casos inexplicables-, diferentes capacidades de reproducción (joder, que tienen tetas! Sólo ellas!).

Seamos serios: Si intentamos hacer un sistema que funcione de manera óptima, y tenemos un conjunto de individuos a evolucionar, lo más fácil sería que se duplicaran a sí mismos individualmente, rollo mitosis. Pero luego se ve que hay demasiado material para que uno sólo se vaya por ahí partiendo en dos: ¡Pues se hace a los individuos hermafroditas, hostia! Que haya intercambio genético entre dos individuos cualquiera de la especie me parece más fácil que cambiar el modelo del individuo por el de dos tipologías sexuales que se complementan (...cuánto trabajo...).

Dice el Génesis que Dios creó a la mujer extirpándola del primer humano viendo que no había en el mundo un ser a su altura: pues ese primer humano superhumano (ni hombre ni mujer)... ya le podría Dios haber creado un igual para que se lo pasase bien, y no “otro distinto, pero parecido, y con tetas”. Y a mí que no me intenten convencer de que la Naturaleza cientifizada es simétrica y super-chachi, porque a mí me parece de lo más jodidamente caprichosa.

Y no me malinterpretéis: a mí me gusta que haya dos: encuentro en esa forzada harmonía una belleza profunda y extraña: lo que me toca las pelotas es que no lo entiendo.
En fin: así pues, a mí y a todos los que estén como yo, que nos den. Que ens donin pel cul.

La Chica del Tren

2008-04-10T19:32:00.007+02:00

Está ahí, otra vez, desafiando con prepotencia la curvatura más crítica de la probabilidad pura: Todos los que permitimos a nuestra intuición un poco de libertad nos encontramos con este tipo de cosas.
Que subiera al mismo tren que yo, semanalmente, no es nada extraordinario. Que lo hiciera siempre en mi mismo vagón empieza a sonar curioso. Que más tarde me la encuentre en mi universidad ya empieza a ser llamativo, y cuando la descubro en mi facultad la paranoia me invade. Aunque lo cojonudo de verdad es encontrármela en una asignatura optativa, de las intercurriculares. Y en otra. Hasta en tres hasta el momento. Y luego de repente un día que tengo una hora libre me dedico a dar una vuelta por el campus y acabo entrando en un edificio normalmente bastante concurrido, el que da a la sala de revistas, y está completamente desierto. Y mientras lo cruzo, ella entra por la otra jodida puerta.
Tengo que reconocer que me pilló con la guardia más que baja. “Sólo es una chica”, y mecagoentodolosagradoyloquesemueva “hasta luego” y ahívalahostia ya no está.

Y hoy he ido a una conferencia y también estaba. ¿Qué coño hace ahí?

¿Qué jodido programa de Matrix me está tocando los huevos?

Ni siquiera es notablemente guapa. A ver, es mona, pero no llamaría la atención por eso. Pero ahora ya es un estatuto entre mis conocidos, alguien que lleva la etiqueta de contacto próximo sin haber hecho ningún movimiento activo al respecto. Hoy se lo he comentado a una compañera de clase, Cáncer, que me ha dicho que a ver si me encuentro una novieta y dejo de dar por saco con mierdas de éstas.

Lo gracioso del tema es que estoy seguro de que todos tenemos chicas del tren, personas que nos llaman la atención y volvemos a ver repetidamente, o que vemos repetidamente y al final nos llaman la atención. Y no les decimos nada. Éste es ya un punto clásico, sobre ese popular “miedo a superar” a un hipotético rechazo. Pero creo que en el fondo, el miedo a superar no es otro que el de perder a esa figura; Que esa chica del tren no se convierta en una persona normal, con nombre, a quien se tiene que saludar al cruzarse con ella, felicitar por su cumpleaños y aguantar sus malos días. Si no sabemos nada de nuestras chicas del tren, continúan siendo eso, pequeños tótems que nos ponen nerviosos, que desatan nuestras fantasías sobre el destino y que le dan a nuestra rutina un soplo de fresca virtud. Como esa antigua sensación de “la chica que nos gustaba”, una ligera licencia que nos tomamos sin querer y que convierte nuestro soso quehacer en algo que vale la pena escribir en un blog.

Que nos den, pues. Que ens donguin pel cul.

Ego en el arte

2008-03-25T12:52:00.005+01:00

¿Por qué se publica un trabajo? Estamos acostumbrados a un mercado de fijos y aspirantes, de autores y promesas; en la música, en la literatura, en el cine. Pero ¿qué impulsa a alguien a emprender esa intención de publicación? Cuál es la causa de querer llegar a más gente, si es que ésa es realmente la voluntad del autor.

Bueno, yo, cuando miro esas entrevistas a “los nuevos autores”, marcados con ese popular estigma de literato, cortesano hombre de letras, el ego que se desprende de su pose de macarra intelectualoide y sus abstractas sinopsis me golpea como si me hubiera escupido en la cara. ¿Sería ése el gran motivo, el ego? El reconocimiento de una comunidad, el mayor número de lectores, una crítica en la revista especializada, una estantería en el fnac? Y poderse saber así importante o trascendente, saber que el nombre de uno quedará impreso por encima del de los demás por haber hecho un pequeño trabajo literario que esos demás a los que gusta superar reconocen?
Qué asco de vanidad.

"Nuevos Autores". Ñee.

Si ése es el único motivo, no me gusta, o sea que habrá que buscar otros: me niego a creer que todo autor sólo es la muestra de la debilidad del ego puro.

Hay una buena y sexy amiga mía que dice que su conclusión es que en el fondo, la cuestión es tener “algo que contar”. Y eso es mucho más profundo de lo que parece. Se pueden hacer dos grandes interpretaciones de eso, dejando de lado el tema del ego dominante. Por una parte, uno puede pensar que tiene algo que contar a los demás; algo que puede hacerles sentir algo que él mismo haya sentido antes al leer o escuchar unos versos o compases determinados, quizás la comunicación de una reflexión filosófica que el autor ha culminado después de años de pensamiento introvertido y que le ha llevado por fin a la paz interior, y que él quiere compartir.

El único problema de esta interpretación de “tener algo que contar” es que nos lleva a ese gran primer dilema de si realmente alguien podría ser realmente altruista, de si existe el humano bondadoso, que podría hacer esfuerzos para mejorar la vida de los demás. Así, se tiñe sospechosamente de ego encubierto esa noble iniciativa.

Pero creo que hay una segunda interpretación, quizás más romántica, de “tener algo que contar”. Porque cuando yo leo a Bécquer, a Espronceda, a Miguel Hernández, cuando leo a Oscar Wilde o al jodido Terry Pratchett, algo me transpira de esos textos. Y recuerdo ese vago concepto del espíritu artístico, histórico ya, magnificado en épocas posteriores a la crisis; ese concepto humanista que el mismo Schelling teorizó años ha de la inquietud artística: Un turbulento conglomerado de expresividad, sensibilidad e inteligencia que sacuden al humano, a rachas, y lo llevan a plasmar su actividad interior, como un cierto exorcismo de arte mismo que emana de los entresijos químicos de la mente a un trozo de papel. Eso podría llevar a una persona a escribir. Música, prosa, o lo que sea. A Escribir.

Pero Escribir no es lo mismo que Publicar. Y así me quedo más tranquilo, porque seguramente Publicar sí sea un mecanismo de ego puro, que de hecho no es malo en sí. A mí me molestaba porque de hecho había estado confundiendo esas tan diferentes actividades. No es el ego lo que promueve la obra, sino su difusión. Así, al menos, la obra en sí queda exenta de desvirtud.

Y a todos nosotros, que de hecho ya publicamos en forma de blog como megalómanos que somos, que nos den. Que ens donguin pel cul.

Vergonya

2008-03-13T18:31:00.011+01:00

El passat dia 4 de març un grup d'estudiants va ocupar la facultat de Lletres del campus de la UAB, tot i que segons els fulls que reparteixen el que van fer va ser "okupar-la". La intenció que els acompanyava era, una vegada amb el control de l'edifici, pressionar el rector de la Universitat, Lluís Ferrer, perquè declarés -entre altres coses- la Universitat Autònoma de Barcelona insurrecte davant del Pla de Bolonya. En plan presa de la Bastille.

"Rector feixista!"

Per a ocupar la facultat en horari lectiu el que van fer va ser fer fora tots els estudiants del seu interior -especialment de les aules- vestits amb passamuntanyes i amb un discurs tant convincent com "anireu fora sí o sí". Van muntar barricades amb el material de la facultat (taquilles, taules) i van interrompre les classes que haguessin començat. És a dir: es van fer amb el control de la facultat per la força. Tal acció no havia estat feta pública en cap moment, no s'havia alertat als estudiants i ni tan sols s'havien penjat cartells anunciant-la. Davant d'aquesta reclamació els "rebels" es defensaven dient que "aquesta acció ha estat decidida democràticament". Ahà.

Una vegada presa la facultat de Lletres, els estudiants van procedir a la seva ocupació i a reclamar parlar amb el Rector, petició a la que aquest va accedir mitjançant línia telefònica. I és curiós perquè en la versió del grup ocupant, el Rector "es va negar a negociar amb els estudiants". Ara, no neguen que "discutissin" llargament: Quan ells diuen que no va voler negociar, es refereixen a que no va accedir a les seves peticions, és a dir, a declarar insubmisa la UAB al Pla de Bolonya, concretament la reclamació era que declarés la “desobediència activa a la LOU-LUC [Pla de Bolonya], negant-se a aplicar els mecanismes que conté aquesta llei per implementar-se” (http://www.fotolog.com/ikusmira/17451889). Era evident que el Rector no es podia declarar en contra del Pla, i menys convocar una Roda de Premsa com li demanaven, pel simple motiu que Ell és la màxima autoritat de la Universitat, i com a tal ha d'actuar com una prolongació de la mateixa: Primer, no pot prendre aquesta decisió ell sol; Segon, no pot acceptar que li intentin fer-le prendre per la força. Pensem per exemple amb en Suárez durant el 23-F: Ell era el representant de molt, i s'havia de mantenir ferm en les seves responsabilitats: Això és el que se'ls demana a les més altes autoritats.

La ocupació dels estudiants no va cessar, emperò, doncs es mantenien també ferms en la seva decisió, fins que finalment, a les 9 de la nit, el Rector va avisar als Mossos d'Esquadra perquè vinguessin a desallotjar la facultat. Se'l pot acusar de no actuar correctament? Els estudiants havien pres la facultat per la força, i intentaven imposar les seves peticions. No van accedir a la proposta de l'organisme de ocupar només part de la facultat per permetre'n un funcionament parcial, i recordem que en el primer moment havien expulsat a altres estudiants per la força i havien muntat barricades vestits amb passamuntanyes. El Rector devia pensar que si augmentava la tensió els ocupants podien esdevenir violents. I, en el fons, ell va avisar a les forces d'ordre per fer front a un acte d'ocupació: o sigui, que, en el fons, estava en el seu dret. Però llavors els mossos la van cagar.
Ningú esperaria que traguessin als estudiants del bracet, però van carregar contra ells directament amb tropes antiabalots, i els primers a rebre van ser els que eren fora, que estaven realitzant la ocupació menys agressiva. Hi va haver pals. I 3 ferits, un d'ells amb el cap obert. Naturalment la ocupació es va dissoldre.

Foto de David Datzira (http://www.kaosenlared.net/)

I ara què? Doncs que els ocupants, els dies després, han inicat una campanya de culpabilització del Rector, on li imputen el comportament dels Mossos. On demanen la seva dimissió per haver utilitzat la violència contra els estudiants. CAL DEIXAR MOLT CLAR que una cosa és avisar als mossos i l'altre és el comportament que aquests tenen. Com deia avui un professor de la mateixa facultat, "hem de tenir present que no tenim la millor policia del món", i per això no es pot culpar al Rector de res més que no sigui intentar portar ordre a la seva universitat, és a dir, a la reacció d'algú amb autoritat en una situació de tensió.

I avui, miris on miris de la facultat hi ha cartells amb la cara del Rector, on resa "CULPABLE". I per tot arreu pintades contra ell. S'està personalitzant així la lluita contra el Pla de Bolonya en forma de Rector, i els 3 estudiants ferits són màrtirs a la causa que encapçalen incomptables arguments d'un victimisme fal·laciós i compromès. Més mentides encoratjadores.
També hi ha, i aquí m'arribaria a sumar a les protestes, pintades contra els mossos i contra la seva repressió, tot i que en el fons està en la seva línia, i jo mateix he patit el seu comportament en les celebracions a Canaletes de quan el Barça guanyava coses. I també queden, per allà, pintades en contra del Pla de Bolonya, que sembla que la gent ja confon amb el Rector i amb la Policia. Però és que quan a la mateixa pintada hi ha un "No som mercaderies", un "Mossos Fora", una bandera independentista, una falç comunista i un símbol okupa, passen dues coses: La gent que mira el mural es confon, i si entenen quelcom entenen que el que l'ha escrit no sap de què cony està parlant.

Però què esperàveu, fills meus? Que el Rector accedís? Que declarés la UAB la Universitat més chula del país, insurrecte, independent i chachi-molona? Els actes del Rector són legítims. Podien haver sigut uns altres, però no manquen de legitimitat, com sí en manca l'ocupar per la força una facultat pública, i pressionar el màxim representant d'una Universitat perquè accedeixi a unes peticions; factors que, per si algú no se n'adona, configuren la base d'un Xantatge.
L'actuació policial? Nauseabunda, d'acord. Desproporcionada: un motiu pel que manifestar-se. Però la reacció del Rector no va ser cap altre que una de fàcilment previsible davant de com de malament s'estaven fent les coses.

Lamentablement l'únic que ha aconseguit aquest episodi és polaritzar més a estudiants i professors, on uns troben inacceptable l'acció i altres troben inacceptable la reacció (i aquesta es confon molt a favor de l'argumentació ocupant entre el Rector i els Mossos), embrutar de pintades la facultat de Lletres, facultat que en paraules de Gómez Pin versant a Kant hauria de ser "el tribunal de la raó", amargar la vida al Rector i, el pitjor de tot, que la gent gaire bé oblidi què dimonis és Bolonya i què cony es pot fer per anar-hi en contra, i just ara que els mateixos que han protagonitzat tant lamentable accident aconseguien que tothom en comencés a ser conscient.

Avui, sincerament, veient totes les pintades de la facultat, les fotos de la càrrega dels mossos, veient les mil cares penjades del Rector on la gent havia anat dibuixant ociosament bigotis, banyes de dimoni i innombrables esvàstiques, em sentia profundament trist. Em sentia avergonyit de pertànyer a la Universitat i, més encara, a la facultat on tot allò havia tingut lloc. Sentia Vergonya.

Hem de canviar de país, ja ho vaig dir, i pel que sembla també d'Universitat.
Que ens donin pel cul, doncs.

Respostes imbècils a una llei imbècil

Hem de canviar de país

2008-03-10T00:43:00.007+01:00

Acabo de tornar de Londres, i jo que venia enyorat de país em trobo aquest santíssim tinglado. Fale, han guanyat els socialistes, només faltaria. Esquerra i la coalició Izquierda Unida rebenten i esquitxen als grans, tenint la hòstia de vots. Aclaro: Si en aquesta democràcia subnormal es contéssin els vots tal com hauria de ser si se suposa que cada ciutadà contribueix igual a les eleccions, les tornes serien les següents:

- El PSOE tindria 153 escons, el PP 140, Izquierda Unida 13, CiU 10 i el PNV 4.
I no:
- El PSOE que en té 169, el PP 154, IU 2, CiU 10 i el PNV 6.

Estúpid i lamentable sistema.
Per si fos poc, segons les estadístiques el vot jove no militant (és a dir, els joves que no voten “als seus”) cau en l’abstenció més puta, o sigui que hi ha un alt percentatge de joves al país que realment no els importa el més mínim que un partit clarament anticatalanista i de tendència més enllà de la dreta tingui opcions de governar. O tingui més presència com a segona força política.

Però tranquils, que això encara no està: 1 a 2. El Barça perd a casa per un gol al minut 80, li anul·len just després un gol a l’Eto’o, i en Ronnie trenca la creueta en una falta. Per la seva banda un Real Madrid mediocre guanya per l’inesperat remate des de segona línia de l’ àrbitre. Desmoralitzador i horrible.

I finalment Llamazares ha plegat: era lo mínim.

I si torno a sentir la paraula “Polarització” una sola vegada més em fotré un tret al cap.

Encara no sé com prendre’m la història del Rodolfo Chiquilicuatre, i no saber-ho em preocupa un tant.

Espero llevar-me demà i que tot hagi canviat, i sigui millor. Fins llavors, que ens donin pel cul.

Aceptamos Bolonya como villano

2008-03-04T17:59:00.007+01:00

Ahir vaig aprendre coses sobre Bolonya, i també sobre la gent que s’hi organitza en contra.

Ahir estava a classe quan una petita comitiva antisistema va demanar per entrar i explicar les manifestacions i els motius pels quals ens havíem de declarar en contra del Pla de Bolonya i actuar: ens van passar unes octavilles molt mones. Després d’un discurs populista i poc clar, però certament convincent, bàsicament el que ens van deixar clar és que en nom de la llibertat i la igualtat (sobre la fraternitat res, i ho vaig trobar molt poc formal) el poble estudiantil s’havia de rebel·lar contra l’ autoritat perquè es veia que segons Bolonya:

- A efectes pràctics el curs acadèmic docent es movia de quatre o cinc anys a dos, i te’ls cobraven tots quatre igual.
- Si volies tenir una formació avançada mínima havies de cursar després un dels nous màsters que eren caríssims, en una idea que atemptava contra la filosofia de la universitat pública.

Bolonya

Això bàsicament ho explicava un xicot carismàtic que parlava molt bé, mentre cinc persones més l’envoltaven i se’l miraven amb ulls plorosos d’admiració i neutralitat (potser els hi provocaven els porros, també). Arribat el moment de precs i preguntes, el profe que havia vist torbat el ritme de la seva classe va voler intervenir: Si el coordinador del Congrés Internacional sobre Ontologia em volgués fer una pregunta jo també m’acolloniria. I res, tot plegat es va interessar per “les condicions de possibilitat que permetien que el col·lectiu estudiantil pogués realment canviar la situació” i “si la relació de forces que hi havia a Europa al respecte ens era favorable”. En poques paraules, els va demanar que justifiquessin les mobilitzacions (perquè ell les sabia justificables).
De cop i volta apareix de segona línia un altre orador, el més puta del grup, que amb un vocabulari parc i només fonamentat sobre l’autoritat i la seguretat en el discurs, el que podríem anomenar “Síndrome Acebes”, més o menys ens deixa clar que no té ni puta idea del que parla. L’orador original intenta recuperar la serenitat de l’exposició en primera persona, explicant que:
- Des d’Europa no ens podem imposar res en termes d’educació, i el Pla de Bolonya no són més que unes indicacions que cada país ha d’interpretar i aplicar.
- L’aprobació d’aquestes interpretacions en forma de lleis no es farà fins el 2010.
- Per tant, tenim el marge temporal de dos anys i el marge d’interpretació dels decrets mateixos, el que obre la porta al canvi.

Però el pobre noi no va poder acabar, perquè el seu company autoritari va tornar a deixar anar un parell de perles, i llavors va arribar el moment de la fèmina del grup, que ens va deixar clar que si ens ajuntàvem tots podiem canviar el món, com en una peli de Disney. I llavors els altres es van anar animant i van començar a deixar anar comentaris irònics respecte al profe, i jo ja esperava que en qualsevol moment el tractéssin de feixista (i tal). I traguessin una guitarra i unes birres, ja posats.

La cosa curiosa del cas és que Ahir realment vaig aprendre què cony se suposava que podiem fer contra Bolonya perquè el xicot carismàtic m’ho va explicar. També vaig aprendre que tot el seu sèquit no tenia ni santíssima idea de perquè s’estaven mobilitzant, però tot i així ho feien i volien convèncer a la gent de que se’ls sumés. Jo a algú que té la raó sense saber perquè no li puc donar. Els companys antisistema que tenia ahir al davant em semblaven igual de valorables com ho poden ser les Juventudes del PP, els catòlics amb parella que “esperen” al matrimoni, les bandes de carrer armades, o altre jerna que popularment està més mal tractada: Totes les seves postures són mereixedores del màxim respecte només en el punt en que estan fonamentades. Sembla raonable, no?

PERÒ, hi havia el xicot carismàtic. Que va tractar a tothom amb respecte i ens va explicar tot el que havíem de saber per, per nosaltres mateixos, adonar-nos de què funcionava malament en la història de Bolonya. Segurament ell sol hagués tingut més autoritat.
I el meu consell per la seva comitiva: fóra més sensat deixar parlar al que sap què es diu. Cap la possibilitat de que ho tingueu tot entès però no ho comuniqueu bé? La cap! Doncs en aquest cas... deixeu parlar al que sap què es diu! Perquè si no, quedeu malament, i el vostre discurs es desvirtua.

D’altre banda, potser aquest funcionament menys fonamentat i escudat en un discurs populista és el que potser arrossega més gent. Ja és gros, doncs, que per aconseguir coses bones per una comunitat aquesta hagi de lluitar enganyada, excitada per uns ideals ideistes que en el fons ningú s’acaba de creure. Maquiavel estaria orgullós.
Que ens donin pel cul, doncs.

No hi ha blog més puta que un sense posts

2008-03-03T21:45:00.004+01:00

Despega el blog (que no bloc, que em sembla una catalanització reaccionària i fora de to) amb aquest tiny rosa tant mono, i mentre dura encara l'últim gran debat pre-electoral. Jo ja he votat per correu, per això.

A veure quin serà el primer post temàtic d'aquest espontani spin-off de FURhistories (http://furhistories.blogspot.com/).

Si això s'ho arriba a llegir algú abans de que hi hagi més posts, hola què tal, sóc l'Isy: Una colleja per ells i una marranada elegant per elles. I a tots, que ens donin pel cul.